Sostenibilitat i entorns virtuals: Merlina Rañi al projecte E-ART
Dins del projecte E-ART, la comissària i investigadora Merlina Rañi ens acompanya per explorar l’encreuament entre sostenibilitat i entorns virtuals. Amb una trajectòria que abasta els mitjans digitals i la divulgació científica, la seva feina funciona com una lent crítica per examinar l’impacte de l’abstracció tecnològica en els nostres paisatges polítics i afectius.
Merlina Rañi (São Paulo, 1987) centra la seva recerca en com la virtualitat, el llenguatge i l’aprenentatge automàtic tornen a connectar amb la nostra realitat física. En projectes com Lithium Republic XYZ qüestiona els costos ecològics ocults dels mitjans digitals i reivindica la força de la col·laboració descentralitzada.
En aquesta entrevista parlem de com la simulació pot alimentar la «imaginació política» i de com les institucions artístiques poden avançar cap a models de producció més equitatius i col·lectius.
Com veus l’encreuament entre entorns virtuals i sostenibilitat?
Els entorns virtuals són espais de simulació i modelatge, eines essencials per entendre dinàmiques estructurals. Entenc la virtualitat com un marc de representació, una cosa que els éssers humans fem des dels primers mapes (mappa mundi). En els meus projectes faig servir la simulació com a eina reflexiva per alimentar la «imaginació política». Ens permet assajar i explorar noves maneres de veure i de fer, i crea l’entrenament mental necessari per imaginar un futur sostenible i equitatiu.
Quins són els teus principals projectes al voltant de la sostenibilitat i la justícia ambiental?
Codesenvolupo Lithium Republic XYZ, una plataforma centrada en el «triangle del liti» a Sud-amèrica. El projecte se situa a l’encreuament de les geohumanitats i la descentralització, amb un laboratori al metavers i eines DAO (organització autònoma descentralitzada). Analitzem com les transicions energètiques globals estan transformant la regió a través del «neoextractivisme», i alhora posem en valor la riquesa biològica de l’ecosistema. També treballo aquests temes des de les «ficcions econòmiques», qüestionant el poder persuasiu de les teories econòmiques.
Com integres la sostenibilitat en la teva pràctica curatorial, tant en els temes com en la logística?
Com a comissària treballo en el pla col·lectiu, amb la voluntat de reconceptualitzar el «sentit comú» sobre els afers socials. Avaluo críticament les eines artístiques: els seus cicles materials, la seva toxicitat i les seves relacions de producció. Pel que fa a la logística, prioritzo les exposicions virtuals per reduir l’impacte físic. Quan cal una mostra física, intento crear entorns lleugers, amb un processament de dades mínim, i fer servir materials duradors i reciclats; una pràctica que neix dels pressupostos modestos i de l’enginy de la producció sud-americana.
Els mitjans digitals tenen costos ecològics ocults. Com abordes aquest problema a la teva feina?
Abordo la realitat material d’allò digital, però em fixo més en les «zones de sacrifici» que genera la demanda tecnològica que no pas en el consum de dades. Les eines digitals tenen potencial emancipador, però sovint marginen qui no s’organitza a través d’allò digital. Quant a les escombraries electròniques, defenso comprar menys, triar qualitat o segona mà i tractar els residus localment en lloc d’exportar-los a llocs com Ghana. Prefereixo «apropiar-me» de les eines abans que renunciar-hi, i fer-les servir per generar consciència sobre el seu propi origen.
Com impulses pràctiques sostenibles en espais i comunitats de treball col·laboratiu?
És difícil arribar a consensos perquè els hàbits són diferents, però la clau és crear un espai de discussió genuïna. En lloc d’imposar una mirada, aporto informació i metodologies que faciliten prendre decisions sostenibles. La sostenibilitat en la col·laboració és una negociació. Al final, podem assenyalar els defectes dels altres, però el poder real és canviar les nostres pròpies conductes i exigir acció col·lectiva als governs.
Quin paper haurien de tenir les institucions artístiques en la sostenibilitat?
Les institucions són mediadores que donen forma als valors socials; tenen la responsabilitat de predicar amb l’exemple. M’inspiren especialment les pràctiques descentralitzades que qüestionen el comissariat vertical i permeten que les comunitats s’apropiïn dels continguts. Les institucions han de ser autocrítiques i flexibles. El seu paper ideal és habilitar el discurs artístic perquè la societat imagini alternatives, funcionant com a espais inclusius o «refugis» que anteposin les solucions col·lectives a les dinàmiques de poder tradicionals.
Forma part del projecte europeu E-ART →
