Partícules en expansió, planetes, estrelles, galàxies, l’univers, els multiversos… la comprensió o percepció d’aquests elements és gairebé immediata, però les capes de significat i sensacions que provoca la instal·lació «Esferes II, La constant cosmològica», de Díaz de Rábago, van molt més enllà d’aquest punt.
L’esforç per materialitzar el projecte a partir del paper en un pla tan ambiciós com el de dos mil pilotes de tennis flotant a la galeria d’Espronceda va posar en marxa no un, sinó desenes de parells de mans. Cal parar atenció al que passa des dels dibuixos, els càlculs i les projeccions, fins a la recol·lecció de milers de pilotes, la perforació de la paret, la tensió dels cables, l’estratificació de terra vermella, l’expansió de l’obra sobre l’espai que ocupa. Al final, l’efecte no és només el resultat obtingut, sinó tot el procés previ. En aquest procés es pot observar una constant cosmològica a la seva pròpia escala, que segueix lleis úniques d’atracció i rebuig, temps i espai, aprenentatge i demanda, silenci i paraula.
Una idea que pren forma en el món material llança una invitació a mirar de nou cap al món de les idees. Gaudir d’aquesta obra és un exercici, gens obvi. Experimentar-la és una generosa invitació. Apreciar-la és donar testimoni d’una expressió efímera. Però no trigarà a manifestar-se de nou, d’alguna altra manera, en algun altre punt d’aquest cosmos que habitem. Cosmos en expansió accelerada.
text crític de Vitor Schietti
