Jessica Moroni cerca amb les seves obres —amb els seus dibuixos i peces escultòriques de grans dimensions que a la vista esdevenen fràgils i pertorbadores en les seves formes i intenses en el seu cromatisme— la reconexió amb la natura i l’entorn natural.
A Flores de Plutón, l’autora crea un lloc còsmic, sense tabús, un lloc que parla d’una crisi generacional, del sagrat, de la fertilitat, de la sexualitat, dels cicles, dels canvis, de la transformació personal i global. Moroni proposa nous camins de transformació que ens inviten a reconnectar-nos amb la Natura, la Terra i el seu Cosmos des de l’empatia i la consciència, amb la voluntat de despertar una reflexió col·lectiva.
Accés limitat
Reserva el teu lloc a Eventbrite
En períodes de crisi, en què es navega amb gran incertesa, la creació artística sol respondre tant als reptes vitals personals com als col·lectius. Són moments que reflecteixen un canvi, un final i un nou inici, una destrucció que dóna pas a una transformació i regeneració no només d’un mateix sinó també d’un col·lectiu, tal com passa a la natura i en els seus cicles, o en l’astrologia.
L’ésser humà és natura i art. El seu ésser és natura i el seu «humà» és art, un art que presenta, que representa, que simbolitza, que converteix el ritual quotidià de viure en natura en un mite —però que, amb art o sense, també pot de vegades ser salvatge, destructiu, incontrolable i indomable. Mentre les persones poden influir en la Natura per bé o per mal i rebre’n no només els seus beneficis sinó la vida mateixa, de vegades la Natura es rebel·la contra els éssers humans —tal com, paradoxalment, la pròpia societat es rebel·la— i pot erosionar o condicionar el futur dels més febles, de les generacions més exposades, dels qui encara no han pogut accedir o construir els seus propis castells, encara que siguin de palla o de vidre.
Jessica Moroni pertany a aquesta generació, que ha viscut successives crisis econòmiques i de valors, per a la qual l’ordre social és quelcom ambigu. Una generació que, per la seva condició precària, es troba en un estat constant d’incertesa i que cerca una transformació global que comenci per allò personal.
Avui, arran de la desconnexió dels processos naturals dels nostres cossos i del nostre entorn, i de la preocupació per la conservació de la natura davant el greu problema del seu deteriorament permanent, sorgeix una consciència col·lectiva, representada per una sèrie d’artistes que cerquen habitar la Terra de manera més pacífica —d’una manera dinàmica més que estàtica—, reconnectant amb la sacralitat de la natura i l’entorn natural.
A Flores de Plutón, Moroni vol fer un pacte amb la terra. No la terra de la Terra, sinó la terra de Plutó, un planeta minúscul, glacial i llunyà —històricament jove— que deu el seu nom a Hades, el déu del món subterrani, que els romans associaven amb Dis Pater, un déu agrari i positiu, donador de tota mena de riqueses —físiques, materials o simbòliques—, com la riquesa material, al·lusiva i estètica de les flors. Un déu jànic que en astrologia simbolitza el poder espiritual i transpersonal, la regeneració i la transformació després de la destrucció.
L’artista, que es mou en una societat cada vegada més enfonsada en els inferns de l’antic mal Hades (els habitants del qual tenien negada la possibilitat de tornar a la terra fèrtil) —una societat de ciment, asfalt i plàstic—, reclama a Flores de Plutón el planeta-símbol Plutó, senyor de les riqueses inesgotables de la Terra. Jessica Moroni cerca a través de les seves obres —amb els seus contes curts que narren la història d’aquella generació en crisi (la seva i la nostra), amb els seus dibuixos i amb les seves peces escultòriques a gran escala que en contemplar-se resulten fràgils i pertorbadores en les seves formes i intenses en el seu cromatisme— la reconexió amb la natura.
L’aproximació i convivència amb la natura són fonts d’inspiració per a l’artista, i és així com —a través d’un procés íntim en el qual explora i observa les propietats de la matèria residual, tant orgànica com inorgànica, com quelcom viu que pot reciclar-se— emergeixen aquestes escultures flotants. Moroni recull aquesta matèria i després la manipula, se l’apropia i la repara, i aquestes escultures es troben en contínua transformació, morint i renaixent, mutant i regenerant-se. Formes suaus i orgàniques que es transfereixen a un pla bidimensional amb els seus dibuixos, fruit del seu procés creatiu i del seu interès per la morfologia d’organismes que comparteixen color, contingut i forma.
Jessica Moroni dialoga i interactua amb la Terra, però també amb el Cosmos i el Microcosmos. Més que interessar-se per la quietud o el silenci de la realitat física i metafísica absoluta, són els seus processos, les seves transformacions, els seus moviments i les seves interaccions allò amb què treballa.
Com, per exemple, els cicles o fluxos, ja siguin lunars o menstruals, que donen vida real o simbòlica a la seva obra, inspirada alhora en formes que són símbols de fertilitat, com l’úter. L’artista posa en paral·lel el fet que la Natura, per essència, nodreix, cuida i acull l’ésser humà amb el fet que la dona (la mare) també l’empara, nodreix i protegeix. I això la porta a la trobada entre el feminisme i l’ecologisme, i, consegüentment, a les teories ecofeministes, que redefineixen qui som com a humans a partir de l’anàlisi de com els rols de gènere ens determinen i quina hauria de ser la nostra relació amb la Natura en el segle del canvi climàtic i la crisi ecològica. Amb això, Moroni reflexiona no sols sobre la necessitat absoluta de mimar la Natura o de posar el granet de sorra, per petit que sigui, sinó també sobre com convertir a través de l’art la natura que constantment és atacada en una Natura estimada pels éssers humans.
A Flores de Plutón, Jessica Moroni crea un lloc còsmic, sense tabús, un lloc que parla d’una generació en crisi, del sagrat, de la fertilitat, de la sexualitat, dels cicles, dels canvis, de la transformació personal i global. Moroni proposa nous camins de transformació que ens inviten a reconnectar-nos amb la Natura, la Terra i el seu Cosmos des de l’empatia i la consciència, amb la voluntat de despertar una reflexió col·lectiva.
Olga Sureda
[supsystic-gallery id=9 position=center]
[supsystic-gallery id=8 position=center]
