Si partim de la concepció de l’artista com a ésser constantment desplaçat, que es nodreix d’un pensament acumulatiu, podem considerar el procés creatiu com una exploració amb capacitat per generar configuracions que propicien estats de reflexió, pensament, perplexitat i fins i tot ironia, davant el context i les circumstàncies del moment.
“I si l’art polític habita llocs inesperats, camuflat per a les mirades convencionals? I si el radicalisme residís precisament en l’oposició constant al discurs establert?” Estrella de Diego. Una altra manera de ser polític. Article sobre Mario Pedrosa. De la naturalesa afectiva de la forma. Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Madrid.
Aplicant el comentari d’Estrella de Diego, m’atreveixo a dir que: L’extraordinària capacitat de l’artista visual avui és fixar la mirada en llocs aparentment divergents. Això constitueix el veritable compromís (polític, social o de pensament): tenir en compte les pluralitats i desafiar les solucions unívocas o els miratges objectius.
Amb aquesta finalitat, el procés personal es configura amb accions relacionades amb conceptes i/o accions que apareixen freqüentment en el context quotidià:
1.- Accions difuses o de baixa visibilitat
2.- Accions transgressores o de reafirmació del límit
3.- Accions inacabades o de desplaçament
4.- Accions fragmentàries o de segregació
5.- Accions d’assaig o de probabilitat
6.- Accions de tensió en l’espai d’acció
7.- Accions contingents, acumulatives o aleatòriament imprevistes
En aquestes performances, preval la voluntat de no generar cap il·lusió en l’espectador que pugui suggerir que es troba davant d’una pintura geomètrica —el fet de contenir formes aparentment geomètriques no la constitueix com a tal, sent informalment geomètrica—. Les accions indicades anteriorment semblen, en principi, contràries (o no adequades) als conceptes establerts, però paradoxalment són adoptades i practicades en els àmbits polític, econòmic, legislatiu i fins i tot acadèmic.
Aquestes accions, aplicades al procés creatiu, exploren en la seva realització elements visibles que mostren una absència d’idealisme de qualsevol mena i situen l’espectador davant la possibilitat de poder realitzar la transició entre conceptes —establerts com a positius— com ara la racionalitat, la certesa, la seguretat, la fortalesa, la prevenció, la previsió, l’estructuració, la unicitat, etc., o conceptes que mostren les accions esmentades, més relacionats amb la irracionalitat, la incertesa, la precarietat, la fragilitat, l’accident, la desestructuració aleatòria, la fragmentació, etc., freqüentment considerats no tan positius, però sí posseïdors d’un gran potencial transformador, raó per la qual tenen resultats imprevistos.
“La nostra racionalitat és imperfecta, les alteracions cognitives estan influïdes per les emocions, però també per la saturació de les percepcions (…) Hem descentralitzat el subjecte sobirà (…) hem de submergir-nos en la cerca prudent de solucions imperfectes.” Manuel Arias Maldonado. La democràcia sentimental.
Malgrat tenir la consciència que no existeix un “assoliment perfecte”, hi ha la voluntat d’aprofundir en allò contingent i imprevisible (parafrasejant Martin Kippenberger: No saber el perquè, però sabent el perquè…) amb la finalitat de continuar l’exploració de l’entorn canviant en el qual estem immersos. Aquí es presenten les obres.
Olesa de Montserrat, 12 de desembre de 2017
