Entrevista amb Manuela Valtchanova

Manuela Valtchanova és arquitecta, investigadora i professora. Doctora en Estètica i Teoria de les Arts. La seva feina parteix de la transacció crítica entre política, espai i afecte, amb un interès especial per les possibilitats de l’acció directa. En la seva trajectòria professional desenvolupa projectes que aborden formats arquitectònics i artístics heterogenis, entre intervencions temporals a l’espai públic i pràctiques socioespacials de col·laboració i cartografia. Ha estat professora visitant i convidada a universitats d’arreu del món i ha publicat articles especialitzats i capítols de llibre, centrats sobretot en estratègies contradisciplinàries a través de l’acció directa, les cartografies, l’exploració encarnada i la criticitat performativa.

A E-ART actua com a mentora i comissària de la residència E-ART ART LABS a Barcelona, centrada en l’upcycling d’objectes trobats.

En aquesta conversa amb l’arquitecta, investigadora i professora Manuela Valtchanova explorem com la seva formació multidisciplinària en arquitectura, disseny efímer i teoria de l’art alimenta una aproximació radicalment oberta i processual a l’espai públic i al compromís ecològic. Des de les seves influències acadèmiques i la seva experiència creixent a la Bulgària postdictatorial fins a projectes participatius i situats com Anarqueologia d’un camp, Manuela reflexiona sobre la força de l’acció artística com a catalitzador de transformació social, política i ambiental. Parla del paper crític del dubte, la contradicció i l’obsessió creativa en la seva pràctica, i proposa una visió de la sostenibilitat assentada en els gestos informals, l’agència no humana i la reimaginació col·lectiva de l’espai. La conversa es desplega com una meditació profunda sobre com activar la resistència, la imaginació i la implicació emocional a llarg termini mitjançant estratègies artístiques tan poètiques com políticament compromeses.

Entrevista de Yelyzaveta Adamchuk

Com ha modelat la teva formació multidisciplinària en arquitectura, teoria i disseny la teva manera d’acostar-te a l’espai públic?

El meu pas de l’arquitectura a un doctorat en Teoria de les Arts va venir de la feina del comissari Martí Perán. Sota la seva tutela vaig viure un «col·lapse de la meva zona de confort». Durant cinc anys em vaig submergir en la filosofia de l’art, un procés que comparo amb una «síndrome postbalcànica»: on el trauma i la frustració d’empènyer més enllà dels límits intel·lectuals esdevenen catalitzadors de la creativitat. Aquella formació em va ensenyar a mirar l’espai públic no només a través de les seves estructures físiques, sinó de les narratives i les tensions ideològiques que el defineixen.

Què et porta a treballar a l’encreuament entre art, activisme i urbanisme en lloc de marcs tradicionals?

La meva motivació neix de les contradiccions profundes d’haver crescut a la Bulgària postdictatorial: records de fer cua per al pa mentre somiava amb símbols occidentals com Barbie o McDonald’s. Aquella tensió interna em va acompanyar a Barcelona, on la meva experiència viscuda xocava sovint amb les ideologies locals. Vaig començar a qüestionar l’arquitectura com a eina política d’«higiene social». Em fascina la fenomenologia de l’activisme: com intervencions directes i informals a l’espai urbà poden activar dinàmiques socials i polítiques a les quals els marcs acadèmics o arquitectònics tradicionals no arriben.

Com defineixes la sostenibilitat des de la teva pràctica: ètica, artística o metodològicament?

Veig la sostenibilitat com un virus de gestos quotidians. Es tracta de com petits actes de resistència, imaginació i desig poden esdevenir contagiosos i tenir més impacte que les intervencions de poder de dalt a baix. Metodològicament implica «suspendre el privilegi»: fer servir la nostra posició com a professionals creatius per activar altres agents. Sobretot, exigeix una visió no antropocèntrica, reconèixer que habitem una xarxa de realitats humanes i no humanes. La sostenibilitat consisteix a transformar el nostre esgotament i la nostra ansietat col·lectius en moments d’apoderament creatiu.

Ens pots explicar el projecte «Anarqueologia d’un camp» i la seva relació amb l’agència comunitària?

El projecte es va centrar en un camp de golf abandonat a Sant Cugat, un lloc que representa la tensió de classe i la quietud ecològica. Vaig decidir treure la producció artística del museu i portar-la a aquell espai abandonat.

Acte 1 (El ramat): vaig fer servir el pressupost del projecte per portar-hi un pastor i set cabres. Vam rastrejar les cabres per GPS i vam convertir els seus moviments instintius, no humans, en composicions sonores. Era una manera de «hackejar» els algorismes antropocèntrics de la cartografia digital.

Acte 2 (La festa): vam organitzar un acte participatiu en què 48 persones van entrar al recinte tancat amb altaveus que reproduïen els sons generats per les cabres. Va ser una forma de «deambular per plaer» que reclamava el dret a moure’s sense una finalitat productiva, dissolent les fronteres socials i la lògica de la vigilància a través d’una alegria col·lectiva i caòtica.

Galeria