Ens complau presentar la 6a edició del Premi d’Art amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les i la 1a edició del Premi d’Art amb la Facultat de Belles Arts de Barcelona.
Inauguració: 26.07.2022 19:30h
L’exposició col·lectiva es presentarà amb motiu del circuit d’art contemporani Art Nou. El Premi Espronceda ERBA-ESA, sota la direcció de Savina Tarsitano en col·laboració amb el director de l’acadèmia de Brussel·les Enzo Pezzella, arriba a la seva 6a edició com a projecte pilot per crear noves aliances en el món de l’art i investigar la necessitat del temps de reflexió i recerca per a artistes emergents, donant-los temps per trobar el seu llenguatge artístic sense les influències del mercat de l’art ni pressions externes.
El premi pretén actuar com a pont entre el món acadèmic, el centre d’art i les galeries, per reflexionar conjuntament sobre la necessitat d’una major col·laboració tant en la qualitat dels projectes com per potenciar la col·laboració i els valors humans.
El projecte amb la Universitat de Belles Arts de Barcelona va néixer gràcies a l’èxit assolit amb la Universitat de Brussel·les. L’exposició és un exemple de col·laboració, on els joves artistes es van enfrontar a ells mateixos, a l’espai i al seu propi llenguatge artístic. Les obres creades van néixer d’una interacció amb la ciutat i el lloc, on els 4 artistes han creat noves obres desafiant-se a ells mateixos amb l’elaboració de nous conceptes. El projecte està comissariat per Savina Tarsitano.
«On the Flip Side» presenta obres de: Alizée Loubet, Emir Gomez Farah, Juliene Lousson & Teresa W.
L’art es qüestiona a si mateix, cerca, crea vincles amb el món exterior, la societat, l’invisible i la consciència. El que observem i vivim cada dia és percebut per l’artista com un moment d’espera, contemplació, observació, reflexió, crítica i creixement intel·lectual. No hi ha respostes, només preguntes. L’exposició «On the Flip Side» ens porta a explorar els quatre mons paral·lels i infinits, les diferents mirades que observen la realitat, a ells mateixos, el seu propi inconscient, el territori amb una percepció única, amb una imatge tridimensional, una superposició de pensaments i preguntes. Les realitats es multipliquen infinitament per conduir l’espectador al laberint de l’inconscient, l’invisible i els problemes socials. Els quatre artistes emergents creuen els límits del seu ésser, desafiant el cansament i la seva zona de confort per sortir amb la seva consciència i visió sense por ni límits, anant més enllà de les fronteres: això és el que necessita l’art, ser visionaris, narrar el que els altres no veuen, transformar un element quotidià en una història, una pregunta, un somni, una màquina del temps, un monument en una reflexió, un territori en una identitat. Com va dir Edgar Degas: «L’art no és el que veus, sinó el que fas veure als altres».
Estem envoltats de símbols, objectes que narren la identitat d’un lloc, que ens porten de tornada a la infància, que ens porten a desafiar la societat amb la seva tecnologia, els límits del nostre ésser, però amb la llibertat d’expressar la nostra pròpia opinió. Com va escriure Salvador Dalí: «L’art està fet per pertorbar, la ciència per tranquil·litzar».
L’obra d’Alizée LOUBET obre el diàleg sobre la identitat d’un territori, en particular el de Barcelona. Un simple balcó, una cortina, un element comú a la Mediterrània, es converteix per a l’Alizée en un moment de descoberta i qüestionament no només del territori i la cultura de Barcelona, sinó del concepte d’identitat i independència, portant-lo al món del futbol, entre els colors d’una bandera catalana, una tenda al balcó, fins a una pilota que conté la identitat no només d’un lloc sinó de tota una cultura. Un camp de futbol que es transforma en un lloc de diàleg, d’integració social on s’enderroquen fronteres. Es deixa transportar pel territori, cap a les zones portuàries, en zones frontereres entre centre i perifèria, per desmantellar i reconstruir les fronteres, preguntant-se sobre la cohesió de les cultures i la identitat amb un colorit mosaic de traces de pilotes. Mentre que l’obra de Juliane Lusson ens endinsaen l’arquitectura i la cultura. Observa el territori des d’un altre angle: el del monument, transformant-lo en matèria de reflexió i recerca. Els monuments també reflecteixen la identitat, el mirall de la grandesa de l’home, creant fronteres i distàncies entre l’home i el lloc. La Juliane no només desafia les seves pròpies fronteres sinó les monumentals, tornant el monument a una dimensió humana, capturant-lo, reformulant-lo, engabiant-lo, reduint les seves dimensions per voler aturar el temps, frenar la carrera de l’home i de la pròpia vida a través d’imatges i relats poètics. No destrueix la bellesa sinó que la recompon, l’acompanya amb elements visuals, figures lluminoses de la natura, poètica de l’existència alternant miniatures i colors, com en un món de conte de fades on tot és encara possible. Per contra, l’obra d’Emir Gómez Farah desafia la tecnologia, l’inconscient i l’invisible a través dels materials, l’ús de la imaginació i dels elements naturals que ens porten a una dimensió paral·lela on tot es transforma. On cada forma es modela amb el seu propi inconscient i imaginació, aquesta última gairebé oblidada, sense estar influenciada per un món bombardejat d’imatges i alteracions de la realitat. Per això, l’Emir gairebé desafia la tecnologia, però amb un diàleg i no amb una negació, estenent la mà per endinsar-se en el món virtual de cadascun de nosaltres. Ens parla de l’espiritualitat i la tridimensionalitat d’un objecte, de la gravetat de l’espai sense límits temporals del nostre pensament, una instal·lació, una roca que es converteix en un lloc no només per a l’admiració sinó per al cansament de la nostra presència, un selfie amb nosaltres mateixos.
L’obra de Teresa W ens endins en la intimitat del pensament, un viatge entre passat, present i futur, una visió seva, un somni que la porta a un viatge en el temps, tendint-nos la mà per entrar en l’espiral de la vida amb ella. El somni i la visió la porten a explorar el territori als afores de Barcelona, llocs abandonats per descobrir un tobogan, que s’ha convertit també en una arquitectura, un monument del lloc, perdent la seva funció lúdica per transformar-se en una màquina del temps. La Teresa creua els límits existencials en la recreació d’una espacialitat, una superposició de realitat, entre escriptura i imatges per qüestionar-nos. Per qüestionar-nos també sobre l’espiral de la nostra existència, tornar a ser nens, tornar a ser adults i projectar-nos cap al futur. Entre les línies de la seva història, visió i viatge amb un mateix en dimensions paral·leles sense por de canviar els ritmes del temps.
Podeu consultar el catàleg d’edicions anteriors aquí.
