Dijous, 20.09 @19h30
Quan ens enfrontem a la representació d’un paisatge visual que explica històries sense principis ni finals definits, és difícil comprendre de manera immediata allò que tenim davant dels ulls. L’apreciació requereix paciència, investigació i, més endavant en aquest camí, suggereix acceptació.
En aquesta tasca, hom pot trobar-se amb teles que amaguen i revelen la nuesa humana. Però com en un espectacle de titelles d’ombres, l’observador només pot veure la projecció exterior d’un món interior. Allò que s’amaga en aquest món és la recerca que impulsa les narratives visuals del Georg.
La representació bidimensional d’escenes retorçades, sovint força enigmàtiques, és portada aquí als seus orígens més antics. Un estil inspirat en una època en què el contingut dominava sobre la forma, quan el missatge prevalia sobre la representació de la realitat, situat abans del Renaixement i la seva correcció, al marge de les seves nocions de llum i ombra, perspectiva i proporció. Però no del tot. En una inspecció més acurada es descobrirà que les figures humanes i les formes geomètriques presents en el vocabulari visual de Pinteritsch poden existir just en el límit d’aquestes guies clàssiques: estan lluny de ser simples, res de properes a l’ingenu, i tan complexes com la disposició d’hom a submergir-se en elles. Les seves composicions neixen de capes construïdes pacientment, poblades de significats simbòlics. No del tipus de símbols que es troben en un diccionari de somnis, una guia junguiana d’astrologia o qualsevol altre esquema tancat. Els símbols aquí neixen lliurement per evocar l’univers personal de cadascú, les seves pors i desigs, la seva perspectiva única sobre l’experiència humana. Al llarg d’aquesta idiosincràsia, hom té l’oportunitat (però no la certesa) de topar amb enteniments comuns, sensacions conegudes i fins i tot fètiches compartits. Tot es torna familiar d’una manera pertorbadora. Com si aquestes figures s’haguessin vist abans, ressonen a través d’una percepció històrica de la construcció social.
Els glitches divideixen personatges per la meitat, els paisatges es barregen en moviments abruptes, els objectes són interromputs, reconstruïts, reensamblats, aleatoritzats, destruïts i reconstruïts, coberts de pintura acrílica rosa o tallats amb un full esmolat. La goma d’esborrar té poc ús; bé podria estar perduda a la caixa d’eines de l’artista. Però no el llapis, ni el retolador ni el pinzell. Qualsevol pigment dipositat sobre la superfície és una marca en la realitat. Pot ser substituït, però mai eliminat.
Com un trencaclosques que no mostra cap imatge a la tapa de la caixa, les composicions de Pinteritsch són narratives obertes, invitacions a ser explicades per les veus de diferents narradors. Aquestes narratives sovint es desenvolupen entre formes arquitectòniques sense propòsit clar i habiten en espais escampats amb píxels analògics, pistes que l’ull atent haurà de descobrir.
La sexualitat és certament present, oposant-se a qualsevol mena de tabú. En temps en què les imatges de mugrons femenins són censurades a les xarxes socials i sovint es cobreixen amb quadrats negres, l’explicitud dels personatges de l’artista s’acosta a una protesta, o potser a una declaració de lliure albir. A diferència de les etiquetes censurades, les formes rectangulars en el paisatge semblen imitar els píxels d’un videojoc vintage, recordant-nos el seu caràcter lúdic.
El caos és certament present, com un foc que crema i nodreix amb cendres. No és un governant, sinó més aviat un conseller. Juga respectuosament amb l’ordre, com si tots dos es tornessin per revelar i amagar l’altre. Immersos en aquest moviment antagònic, què queda per trobar?
text de Vitor Schietti