Inauguració el 22 de febrer de 2018, a les 19h30 (esdeveniment gratuït)
L’exposició reuneix les obres de Gigi Piana (artista visual, performer i videoartista) i els textos d’Aurora Lo Bue i Elisa Grandi (ramodoro – antropologia aplicada a la comunitat), i és el resultat d’una reflexió col·laborativa sobre les fronteres i la identitat.
Les línies i les fronteres s’utilitzen per representar les nostres identitats. Un tema que ha adquirit una importància creixent i que és una de les claus d’interpretació més esteses de la realitat actual. També a Catalunya i a Espanya, la pregunta «qui som» és al centre del debat polític i social. L’obra de Piana ens recorda que la identitat no és un destí, sinó un conjunt de decisions: no tan sols decidim on traçar les fronteres, sinó que aquestes línies sempre es poden moure i redissenyar.
¿frontera esta_tal? parteix d’una reflexió conjunta de Gigi Piana i ramodoro i qüestiona la visió essencialista de la identitat i la immobilitat dels límits. L’enfocament crític de l’antropologia cultural revela com la identitat no és una essència immutable, sinó una convenció social resultat de la relació entre subjectes. Seguir el treball de l’artista és una oportunitat per reflexionar críticament sobre el procés creatiu de producció d’identitats i fronteres.
Hi ha molts tipus de fronteres. Algunes són tangibles, físiques; d’altres vegades ens enfrontem a límits simbòlics, culturals, més fugaços i invisibles. Parlem de murs i filferrades, de migracions, sofriments i esperances. També significa parlar de persones que les desafien i les creuen, de vegades fins i tot arriscant les seves vides.
L’obra de Gigi Piana expressa de forma tangible la meditació sobre els conceptes de límit i frontera. Les formes i els materials de ¿frontera esta_tal? encarnen tota l’ambigüitat del concepte de fronteres, el questionament sense resoldre i la realitat iridescent d’allò que alhora separa i uneix, protegeix i crea l’oportunitat per a l’intercanvi.
Les formes tradueixen la tridimensionalitat, però la seva perfecció unívoca es trenca en dues parts: el jo (o el nosaltres) i l’altre. Les esferes tenen superfícies especulars que recorden al visitant-actor que, per tenir prova de la pròpia existència, cal sortir d’un mateix i de les seves fronteres, i veure’ns en el cos dels altres. Cal prendre consciència que som part del tot i, per tant, cadascú és responsable dels canvis. Finalment, les superfícies transparents evoquen un moviment d’interpenetració i de creuament. Fins i tot la bidimensionalitat dels planisfèris no és tan inequívoca. A les obres de Gigi Piana, la tècnica del teixit desarticular la superfície plana i li retorna dinamisme: fins i tot la línia de demarcació més clara és el resultat de convergències i interseccions de trames i ordit, i cada línia està preparada per creuar els límits dels marcs.
En fer-ho, l’obra es pot veure com a iconografies del món canviant; s’obre a possibles transformacions: les trames i l’ordit desplacen la realitat existent per redefinir nous mons, potser, nous camins.
Piana crearà una catifa-tèxtil —juntament amb els participants-visitants— que després serà penjada com a símbol de la possibilitat del diàleg o de l’enfrontament.
